Un 13 amb sort

Dia 13. Mal número no? jo pensava el mateix. Ja no. Aquell dia, i sense exagerar, va ser el millor de la meva vida. El més important. Érem tu i jo, no ens feia falta res més. Només tu i jo.
Fins i tot l'aire ens sobrava. Allà, dins el nostre món màgic, amb el cant dels ocells ( i qualque tir d'un caçador perdut XD) només sentiem la música dels nostres cors, amb les respiracions agitades fent d'eco. Mai un so m'havia parescut tant meravellós. Noltros allà dins, formant part de la natura, sense cap preocupació, el rellotge ens havia concedit uns minuts de glòria i es va aturar en favor nostre, perquè en ho mereixiem, era el nostre moment. Encara que va ser al gener, no ho pareixia. El teu cos i el meu, amb la temperatura en augment, fèiem pujar el termòmetre. o potser no, només noltros ho sentiem així. Malgrat tot, aquella escalfor tan agradable que ens unia a tots dos, era perfecta. Ens ho deiem tot sense dir-nos res. Record quan et vaig mirar als ulls, per primera vegada per mi, i et vaig veure tal com eres, tu mateix, sense cap obstàcle. Record aquella piga un poc més avall del llavi inferior i aquella rasgada cicatritzada sota el mentó, i la barba incipient del dia anterior. Ens besàvem i ens acariciàvem com si el món s'hagués d'acabar l'endemà. Amb cada carícia ens deiem quant ens enstimàvem. Un t'estim amb tant de significat que quasi et trencava el cor en dos de la tendresa i la sinceritat que hi havia en aquella simple paraula. Noltros, amb el temps escogant-se de mica en mica, com a càmara lenta, arribàvem ben lluny, més enllà del nostre món, amb un mareig inexplicable, un plaer tan perfecte...i en acabar, silenci. Però un silenci agraït, senyal de que tot havia acabat bé, i senyal de que seguiem estimant-nos encara més si cap. Jo, a sobre del teu pit que encara respiraba agitat, somreia. Una de les poques vegades en la vida que somreia de felicitat pura, sense haver d'enganar a ningú. A fora, tot seguia en pau, com a dintre nostre, tot en pau. Però si hi ha alguna cosa que no oblidaré mai, encara que m'hagin de treure del món, serà aquella llàgrima solitaria que rodolava per la teva galta dreta, que jo vaig recollir amb el dit cor per a que no es perdés en el no-res. Aquella llàgrima va quedar-se gravada en la meva pell, com un tatuatge permanent. Podria escriure molt més i no acabar mai. Com veis, el dia 13 ja no és un mal nombre per mi i mai he estat tan feliç en ma vida. Sonarà a tòpic, però és l'única manera d'expressar-me que tinc. I a tu, petitó meu, he d'agraïr-t'ho tot. Per haver aparegut en la meva vida, per estimar-me i per entendre com sóc. Jo ja no seria el mateix sense tu, ni podria viure. Bé, com ja te vaig dir, resumiré el que sento per tu en dues paraules: T'Estim!!!